It's the end of the world as we know it!

Every saga has a beginning, i tota aventura té un final; el meu "Erasmus" atípic ha arribat definitivament a la seva fi i ja torno a ser a l'Hospitalet. Després de 4 rentadores i d'hores de col·locar mil cosetes al seu lloc, tot torna a estar més o menys com a mi m'agrada. Ara toca poc a poc anar recuperant la normalitat, que s'interromprà durant una setmana per un magnífic viatge a Nova York, i després tornar a començar un nou curs, l'últim d'aquesta carrera tan poc agraïda. En quant als dos últims mesos a París, han estat bastant atrafegats. La feina s'ha anat incrementant i el cap de setmana ens tocava fer de guies per a les visites que rebíem setmana rere setmana. Quan estàvem a punt de rebentar de cansament vam agafar-nos un divendres de festa i ens vam anar 3 dies a Bretagne, on hi havia el llogarret de l'Astèrix i on ara viu una amiga de la Rosie. Va ser estupendu tenir unes mini-vacances, poder passejar amb bici pel costat del mar i torrar una mica la nostra pell blanca. A Paris no ha fet gaire bon temps, sembla ben bé que haguem saltat directament a la tardor: hi havia dies de juliol que anàvem amb jaqueta. A l'hora de fer tots els tràmits per arreglar la nostra partida també hem tingut alguns problemes, que poc a poc s'han anat solucionant. Ara tan sols ens falta que el propietari del pis que llogàvem ens torni els 1600 euros de bestreta que ens deu... però es veu que legalment té 2 mesos així que de moment ens n'oblidem. En fin, Pilarin: that's all, folks! Gràcies llegir aquest blog i... ens trobem en el proper! =) Arnauet PD: Sí, he copiat quasi íntegrament l'últim correu que he enviat... però és que fa tanta mandra explicar el mateix d'una altra manera!

Velib' per aquí, Velib' per allà

Eh oui, cap de setmana intens sense que ens ho hàgim proposat. Portem dos dies amunt i avall amb la nostra bici Velib' (digue-li Bicing) fent el guiri, anant al cine (Ratatouille està molt bé, encara que falsegin París) o simplement a sopar. Hem deixat completament d'agafar el Metro; i és que, vivint al centre, tot està a uns quants cops de pedal. Llàstima que ahir tingués una mica de grip i no pogués gaudir al màxim del sopar que vam fer al nostre studio del carrer Pélican. Va ser una soirée completa amb els pocs estudiants/treballadors d'intercanvi que quedem a París. Com sempre, donem un toc de distinció a tot el que organitzem :D Avui, la grip s'havia convertit en un mer refredat i encara hem pogut fer mes coses. Pujar a Notre Dame era una cosa que fa mooolt de temps que volíem fer. Ens queden 5 dies de feina que passaran volant, i després d'un cap de setmana de gaudir per darrer cop de la ciutat amb els meus papis, enfilarem rumb cap al sud i tornarem a la càlida Barcelona. La trobem a faltar... una mica :)

We're alive!

Estem vius, estem bé i anirem a millor :) Ens hem mudat al pis de la Blandine, al centre-centríssim de París i tenim 12 dies per explorar el nostre nou entorn. No sabem on queden els supermercats ni en quin armari es guarden les galetes, però ja ens apanyarem. La presentació del meu treball va sortir fatal, però tinc un notable molt alt. Aquell senyor tenia menys ganes que jo d'estar allà. I és dir. Cap de setmana a Bretagne fantàstic, si no fos perquè vaig perdre la meva bossa amb la cartera a dins. Visca la renovació de carnets! Ara es veu que l'han trobat, però no sé què hi ha dins i no ho recuperaré fins el setembre. Snif. Amics, no perdeu les coses. És un pal! Petons, I love ya!

Blog en suspensió cautelar

De moment no tinc temps d'escriure res, vaig desbordat per l'entrega de l'informe de les pràctiques; tant que he hagut de deixar de treballar :s A més a més fa molta mandra anar actualitzant... però un dia d'aquests tornaré. Coses a saber: - ens ha visitat l'Oriol i la Mar, germà de la Rosie i la xicota. S'han endut la meitat dels trastos que ja no ens calen, i algun que sí (ai, la Play :P) - l'ordinador de la Rosie s'ha espatllat estrepitosament. No només s'ha fet malbé el disc dur sinó alguna cosa de la placa base, així que és impossible arrencar-lo i treure les coses que hi tenim. Suposo que a Barcelona podrem rescatar-lo... d'alguna forma :( No cal dir que ens hem quedat sense fotos de Paris i sense Heroes... de moment. - Haig d'entregar el rapport de stage aquesta setmana. - Tinc la presentació el dia 30. A l'EFREI no hi haurà ni Déu. - En principi tenim pis assegurat per a l'Agost. Hem de quedar amb la noia però ja ens ha dit que cap problema. Petons, seguirem informant. Arnauet

Cap de setmana musical

Divendres van aterrar a París el Lluís i la Còssima, antics companys d'orquestra de la Roser. Van venir acompanyats per la Patri i el Dani, les seves respectives parelles. Tots 4 es van allotjar en un petit hotel prop de la Rue Daguerre, ben al costat de casa. Ens va sorprendre la qualitat de les habitacions, tot i que l'escala estava en obres. Fins i tot hi havia una petita tele LCD a l'habitació! El cap de setmana ha estat complet: de fet, hem batut un rècord d'aprofitament del temps, visitant més coses que mai. Fins i tot Vam arribar a passejar per sota de La Grande Arche de La Défense! M'ha encantat conèixer una mica més aquests amics "de tota la vida" de la Bunica, i ja tinc ganes que arribi el setembre per tornar-los a veure a les festes del Poblenou!

Descongelació absoluta!

Ahir vam fer una simulació a escala reduïda del que passarà a mesura que els pols es vagin fonent a causa de l'escalfament global. Com que no teníem gaire cosa a la nevera, vam decidir d'una vegada per totes de desfer-nos del bloc de gel que ens inutilitzava el congelador. I ho vam aconseguir, ou yeah. Vegeu les imatges de la "proesa": Nota 1: va ser més difícil del que sembla, les dues plaques no van sortir de bon grat. Nota 2: La bunica no surt a les fotos, però va pencar més que jo. Olé la bunica! Nota 3: M'he tallat el cabell, però encara no m'he pentinat :P

À bientôt!

Un minut de silenci per les nostres fantàstiques Tere i Laura, que han esgotat els seus dies a París i a hores d'ara ja porten una nova vida a Madrid. Les trobarem a faltar, snif!

Visite des beaux-parents!

Aquest cap de setmana hem tingut l'esperada visita dels papis de la Rosie. Es van allotjar a l'Ibis del carrer del costat de casa. Per poc no ens podem saludar pel pati XD Com que ja havien vingut vàries vegades a París, no vam haver de fer el recorregut GuiriTotal, sinó que vam poder passejar amb tranquil·litat pels carrers de París i fins i tot fer una quasi-migdiada dins del bus turístic. Gràcies a un error (voluntari?) del conductor el ticket ens va valer per a tot el cap de setmana, cosa que ens va anar bé, perquè diumenge no podíem amb el nostre cos :P Per fi la Carmeta va poder veure els llocs dels que tant li hem parlat, comprar croissants a la nostra boulangerie i visitar el Pompi-Doo. Llàstima que la cinta a hipervelocitat de Montparnasse funcionés a mig gas! All in all, un cap de setmana divertit que ens ha servit per sentir-nos encara més afortunats per viure en una de les zones més xules de París... i per tenir uns (beaux-)parents que ens estimen tant! :)

Fête de la musique!

Dijous 21 va ser la fête de la musique a Paris. És una gran gran (2 cops) festa (mida La Mercè) amb les 7 notes com a protagonistes. Hi ha macro-concerts als llocs més importants i centenars d'actuacions a cada cantonada. Tots els estils hi tenen cabuda. En poques paraules, l'esdeveniment musical de l'any. Però nosaltres ens la vam perdre. Per què? Per falta d'organització i planificació. - Si la festa era de 16 a 23, nosaltres vam quedar a les 21. - Vam esperar-nos a la plaça Sant Michel fins que arribés l'última persona amb qui havíem quedat. Eren les 22:20. - Vam vagar sense rumb a ritme de formiga sense trobar res. Un desastre rotund. Però tranquils, el duo Vàzquez/Goula no deixarà que una cosa així torni a passar. Necessiten un guia? El tindran! Mwahahahaha.

Existir != viure

L'altre dia vaig trobar una pàgina molt interessant: Dumb Little Man. S'hi poden trobar consells sobre moltes coses. Els que em van atreure l'atenció eren 39 idees per a viure la vida al 100%, en tot moment. Us en deixo 7 dels que més m'agraden i la resta els podeu llegir aquí : 1. Estima: tota la humanitat, d'un en un! 2. Qui no s'arrisca no pisca: You know, you come from nothing - you're going back to nothing. What have you lost? Nothing! 3. Troba la teva passió: troba el que t'encanta fer i guanya't la vida fent-ho! 4. Sigues positiu: els mals pensaments no duen enlloc. 5. Fes-te voluntari: ajuda els altres, tu pots! 6. No al control: Hakuna Matata, viu i deixa viure :) 7. Prova coses noves: cada setmana! Es com es descobreixen les coses bones de la vida.

Com NO fer una presentació en powerpoint

Un expert en comunicació, publicitat i disseny gràfic ens explica els errors més comuns en l'elaboració de les diapositives de suport a la nostra presentació oral. En anglès, però fa pixar de riure: http://www.davidairey.com/how-not-to-use-powerpoint/

Un somriure

L'Oréal

Avui el meu germanet ha acabat la Sele. No sabem exactament com li ha anat, però probablement aconseguirà entrar on vulgui. I és que el xaval, a més de ser guapo i un encant - quan vol -, és un crack en potència. A partir d'ara tens una nova vida pel davant. Treu-ne el màxim profit i no deixis que ningú se t'interposi. Perquè tu ho vals.

Let's go biking

L'endemà vam anar de visita a Volendam, un poblet de pescadors més turístic que la Sagrada Família. Avui en dia, és clar, de pescadors no en queda ni un. De fet, vam elaborar dues teories: o bé la gent del poble són extres pagats per a atreure els turistes - penso en el Show de Truman - o bé tot plegat és un holograma molt ben aconseguit que apaguen quan marxa l'últim guiri. Sigui quina sigui la tècnica utilitzada, em va permetre veure tot el que és típic d'holanda en un sol dia (tret dels camps de tulipes, que els deuen tenir guardats). Vaig estar a punt de comprar-me un vestit d'aquells tradicionals però al final ho vaig deixar estar perquè m'hagués costat trobar una jaqueta que hi fes joc. Un ferri ens va permetre creuar el llac i posar els peus al poble de Merken, que és com una extensió de Volendam. "Qui deu viure aquí?", ens preguntàvem. "Iaios americans retirats, fijo". En tornar a Volendam la meva panxa es començava a queixar, així que vaig tenir el gust de tastar una "tapa" holandesa: un areng cru amb trossos de ceba. I el vaig menjar a l'estil tradicional, vejeu-ho: A la nit vam anar a sopar a un restaurant hispano-mexicà. Bé, si estigués a Barcelona seria completament mexicà :P És el restaurant preferit de les germanes van Laarhoven i està molt bé. Va ser curiós perquè la José va decidir convidar els seus millors amics, que no es coneixien entre ells. L'experiment va funcionar: tothom parlava amb tothom i les rialles abundaven. Jo em vaig jalar un menú per a "bons menjadors", el qual em fa pensar que els holandesos no tenen una capacitat de devoració com la nostra. Després del restaurant vam tornar a casa... en bici! Pedalant tranquil·lament entre els arbres, parlant amb la veïna de la José sobre els nostres respectius germans - ai, I miss you - i escoltant de fons la cançó dels estels... oh, what a lovely night! Vaig recordar aquella setmana de fa 6 anys en que vaig experimentar per primera vegada la màgia d'aquest país. No tenen grans monuments, ni entorns naturals espectaculars, ni són tan guais com els francesos. Tanmateix, a tot arreu es respira una calma i una felicitat similar a la d'estar de vacances a Riu :P Diumenge poca cosa vam fer. Un parell de visites familiars i una estoneta en un concert de música holandesa. Tot i ser un directe dels millors cantants del moment, cap venia acompanyat d'una banda. Tirant a trist. A més, l'estil era més aviat carrincló. Aquesta gent necessita urgentment un Amaral / LODVG / Pereza :D Això sí, les cançons tenien ritme... Va arribar l'hora d'acomiadar-se de la José. A la terrassa de l'aeroport de Schiphol, veient com aterraven els avions carregats de desconeguts i menjant-me una super-magdalena, ens vam separar una altra vegada per un temps indefinit. Qui sap quan i on ens tornarem a veure?

Let's go wedding

Aquest cap de setmana he canviat el bleu, blanc, rouge de la bandera vertical francesa pel blauw, wit, rood de l'holandesa. Dijous al vespre vaig prendre l'avió cap a Amsterdam i diumenge a mitjanit ja tornava a ser a l'avinguda de Maine, assegut a la terrassa d'un bar amb la Rosa i la Roser. Una curta escapada que ha donat bastant de sí. Divendres tocava bodorrio. En principi jo anava d'acompanyant de la José però al final vaig acabar fent de fotògraf freelance. Unes noces molt normals, pel jutjat i sense estridències. No hi va haver ni balls, ni "vivanlosnovios", ni tocades de clàxon, ni quesebesen's. Crec que en part és pel fet de ser holandesos, però també perquè la parella és així... discreta. Un detall curiós de les tradicions paisbaixenques és que primer es mengen el pastís, després fan el cocktail (res de patatetes, si us plau!) i finalment sopen. I, en acabat, se'n van cap a casa, tal qual. A meitat del cocktail, més o menys, el meu avorriment començava a ser bastant evident. Havia estat tot el matí intentant seguir les converses en holandès gràcies a les meves nocions d'alemany, però al final vaig desistir. Vaig iniciar una conversa amb la cosina de la José, però vaig fracassar estrepitosament per maldestre. Creieu-me, si algun cop coneixeu alguna noia que es digui Fiona, no li mencioneu la peli de Shrek XD. El meu amic el fotògraf oficial, que parla anglès força bé i és un gran fan de la cultura mediterrània, també és amic de la família, així que no el podia monopolitzar per a mi sol. Veient el panorama, vaig aprofitar del meu carisma amb els nens (per què no funcionarà també amb els grans?) per a fer-me amic del Guus, un xaval de 7 anyets molt espavilat. Continua...

Nerrrrbvbissssss!!!!

Eoooo!!! Que marxo d'aquí a unes hores cap a Amsterdam! I tornaré a veure la José! Fa 2 anys ja! I demà haig d'anar a un casament :S I no sé si aconseguiré passar els controls de l'aeroport amb les meves pastilles! Ni si em cabran les ampolles de vi i champagne que portaré! Ni si tindré temps de comprar aquestes ampolles! Ostres, encara m'haig d'afaitar! Ai, ai, quins nervissss!!! És com si fos el meu primer viatge, què em passa!? Per cert, Monsieur Duval ha insinuat que li agradaria comptar amb mi per a seguir treballant! Des de l'agost fins a... puf! Hauré trobat ja empresa per a fer el Projecte Final de Carrera? Ale, us deixo amb la intriga! Vaig a preparar-me! Jurjur Petons

... i diumenge descansà

Coses que pots fer un dissabte de primavera: - dormir fins les 9 - esmorzar un pain au chocolat - patinar fins la Torre Eiffel - fer un picnic amb els companys - patinar encara més - fer un cafè amb la Miriam - preparar amanida de pasta per a un regiment - fer un sopar de comiat - sortir de festa a Cité Universitaire (ah, notre Cité!) - tornar al llit a les 4 Coses que pots fer un diumenge després d'un dissabte com aquest: - descansar - ?

Week-end als Chateaux de la Loire

Bufff cada cop costa més mantenir actualitzat el blog; és tan divertit fer mil coses, però fa tanta mandra explicar-les! Edito: fotos afegides! Aquest cap de setmana hem fet una escapada als Castells que hi ha a la zona del riu Loira (loiralailiriu-loiralai-cucut,cucut). Són les casetes que els Grans Reis francesos es feien per quan anaven a caçar al camp o simplement per fardar més que els nobles de la seva Cort. De fet, més que castells són palaus i el que impressiona és el luxe (extremament recarregat) que domina a l'interior. L'entorn natural, a més, és d'una gran bellesa i riquesa. Dissabte al matí ens vam trobar la Mélanie, la Laura, la Paulette, l'Alfonso, la Cris, la Rosie i jo per anar a buscar el cotxe a l'oficina d'Europcar. Havíem reservat un Renault Espace i ens vam trobar amb un Lancia d'última generació; només li faltava volar. Això sí, vam suar per a treure el monstre del pàrquing! La nostra destinació, Blois, es troba a uns 180 km al sud de París, si fa no fa al centre-nord de França. El GPS de l'Alfonso ens hi va portar sense problemes. En arribar a la zona vam anar directament cap al castell de Chambord: el més gran. Fet per Francesc I únicament per a ostentar i posar-se al nivell de Déu, i si li deixaven una mica més amunt i tot. Vam tenir la sort d'enganxar una llarga introducció feta per un guia del castell. Ens va explicar tota la simbologia acumulada i ens va fer uns esquema per a que entenguéssim com i en quin ordre es va construir. També ens va explicar l'origen i funcionament de l'element més innovador: l'escala de doble revolució, inventada pels etruscs i probablement redescoberta pel senyor Da Vinci.

Vull una caseta com aquesta!

Després de dinar vam anar a deixar les coses a l'alberg. La veritat és que la zona on es trobava feia una mica d'angoixa; bàsicament patíem pel cotxe. De seguida vam tornar a marxar, aquest cop al palauet que va servir de model al dibuixant de Tintin per a la casa del capità Haddock. Realment pensàvem que en qualsevol moment apareixeria el Professor Tornasol!

La caseta dels còmics! (Laura, sonríe, leñes)

A la nit vam menjar una pizza en un restaurant de Blois i vam tornar a l'alberg. No estàvem 100% segurs que l'endemà el cotxe continués al seu lloc, o com a mínim sencer, però no teníem més remei. Això sí, l'alberg estava superbé i net com una patena. Tothom ens mirava perquè la majoria són gent que hi viu (és una residència per a joves treballadors) i nosaltres érem l'atracció principal.

Ens envaeixen, estan a tot arreu!

Si durant el dia ja ens ho havíem passat teta, i el catàleg de bromes anava creixent, la nit encara va ser millor. Vam riure de valent pintant castells i sols en l'aire, diagnosticant patologies mentals i obrint caixes de música amb fitxes de dominó. Realment, un moment màgic que no volia que s'acabés mai, comparable a les nits mítiques d'un bon Summer Camp. Al final, però, el llit ens esperava per cobrar-nos el peatge d'unes quantes hores de son.

Dibuixant un castell, o un sol, o el que sigui... però amb estil!

L'endemà més castellets, bonics malgrat el mal temps. Fotos originals, canvi de plans i visita a Orleans, ciutat natal de Jeanne d'Arc. Kebab boníssim, tornada a casa i descans merescut.

A Orleans plovia i no volíem que la senyoreta aquesta es constipés...

Balanç: cap de setmana ideal! Bona niiiiiit!

Au revoir, Youmin!

Avui, el nostre amic Youmin prenia un vol cap a Seoul, posant així punt final a la seva estada a Europa. No es pot dir que hagi desaprofitat els 4 mesos que ha estat rondant per aquest racó de món; al contrari, ha sabut equilibrar el temps de disbauxa i el de coneixement de la cultura occidental. Ha estudiat les bases del francès, ha visitat llocs i museus, ha fet alguns amics i, sobretot, s'ha fet gran. Ha après a espavilar-se una mica - tot i que li ha faltat aprendre a cuinar! - i a viure lluny de casa. Al final, però, la barrera lingüística ha sigut un impediment massa gran per a que es trobés realment a gust en aquest país tan bonic; li ha sigut impossible trobar unes pràctiques a París i ha preferit tornar a Corea a treballar. En Youmin és un noi encantador, amb un cor d'or... però una mica despistat. Ha sigut un plaer haver-lo conegut i és una pena que, per una i altra cosa, no hàgim pogut passar més temps junts. Seria genial tornar-lo a veure... el temps ho dirà!

생일축하합니다 (Saengil chukha hamnida!)

Per molts anys, Younguin! Diumenge al vespre vam organitzar un berenar sorpresa per a la nostra amiga Younguin, l'única coreana del grup que queda a París en aquests moments. Després de l'adéu de la Sujee i de la marxa del Youmin, de viatge per Europa, tan sols ens queda un somriure asiàtic per il·luminar les nostres soirées. La vam portar enganyada fins el nostre pis, fent-li pensar que anava cap a un berenar typical Spanish. Va venir acompanyada de dues amigues de la residència, i tot plegat va acabar resultant que tots els convidats a la festa vivien junts al mateix foyer. Entre patates i entrepans de nocilla, vam aprofitar el caos organitzat pel sector italià (Davide i Elisa) i l'andalús (Alfonso i Cris) per treure els pastissos de la nevera i posar-hi les espelmes sense que l'honorada se n'adonés. Més complicat va ser després repartir el pastís, doncs el de xocolata es negava a ser tallat. És clar que a un kendoka com jo, res se li resisteix ;) Al final, la xiqueta ens va agrair tota emocionada la bona tarda que li havíem fet passar. Agraïts nosaltres d'haver tingut 7 convidats tan eixerits!

Un tren d'emocions

Aquest cap de setmana ha estat ben farcit de bons moments. Dissabte tocava sortida d'un dia a Lille amb la Cris i la Tere. A les 9 estàvem asseguts als seients del TGV que ens hi havia de portar, però alguna cosa no rutllava. Els llums feien pampallugues; el motor ronronejava, però no acabàvem d'arrencar. Llavors, la meganoia (la noia darrere el megàfon de l'estació) ens va dir que hi havia hagut un incident en l'alimentació de l'estació i que tots els trens sortirien entre 30 i 45 minuts més tard. Xaxi, "l'alta velocitat"! Vam anar a buscar les nostres amigues per a petar la xerrada mentre se solucionava el problema. Per fi ens van dir que tornéssim al tren i poc a poc es va reprendre la circulació.

Sóc capaç de dormir en qualsevol mitjà de transport :P

Vam arribar a Lille amb 70 minuts de retard; com a bons catalans que som, reclamarem els diners de l'anada XD Lille és una ciutat del nord de França; això és el que diuen els mapes, però en realitat és del sud de Flandes. L'arquitectura i l'ambient són similars als que es troben a les ciutats belgues, llevat que a Lille només s'hi parla francès. Ens vam passejar pel centre, vam admirar l'edifici de l'òpera i vam fer un munt de fotos.

Algú està tort

El símbol de la ciutat és la fleur de lis. Tot d'una em va venir la vena escolta!

A l'hora de dinar ens vam trobar amb la Clémentine, una ex-companya de feina de la Rosie amb nom de mandarina. Molt mona i simpàtica. Ens va indicar altres carrers per on passejar-nos i a la tarda vam seguir el tour.

Vam menjar com senyors per 11 euros

Val a dir que aquests dies hi havia a la ciutat un festival de música amb acordió, però no vam enganxar cap concert perquè just el dia que hi anàvem els feien al vespre.

En cas d'haver fet un Erasmus a Lille, aquest hauria sigut el nostre lloc preferit

A la tornada, estàvem bastant cansats, però ja ho teníem decidit: volíem aprofitar la jornada de museus oberts al vespre per a visitar el Palais de Tokyo. És un museu d'art modern; vull dir, realment modern. Com sol passar, la meitat de les obres semblava que haguessin sortit d'un parvulari, però n'hi havia d'altres de molt ben trobades. A mitja visita, però, vam haver d'avortar l'operació perquè el nostre cervell havia desconnectat després de 12 hores fora de casa. En el Metro de tornada les nostres cares reflectien cansament, però també l'alegria d'haver pogut fer alguna cosa remarcable junts i d'haver viscut un dia... memorable.

Dormint com angelets...

Diada de l'Ascensió

Aquests francesos al maig van de festa en festa: l'1, com tothom, el 8, per celebrar el final de la 2a GM i el 17 per l'Ascensió. Suposo que no deu ser el dia que un francès va pujar al cim del Montblanc, sinó que en Jesuset va pillar l'ascensor diví per a plantar-se als núvols. Últimament estem molt religiosos. Total, que ahir vam fer bé el vago. Vam començar dissenyant la que serà la web de la bunica a partir del Wordpress. És cert que té una instal·lació de 15+5 minuts però com que sóc una mica caòtic i no vaig seguir les instruccions vaig acabar perdent més d'una hora. Gajes del oficio. Després, paella a ca la Cris (boníssima, però no més que el paté de tonyina home-made!), concurs de Singstar - el teníem abandonat, pobret - descans de 2 hores a casona i soirée amb 6 dels nostres millors amics. Va ser un dia ben bonic i improvisat!

Altiiiiiiiiiiiiiisimuuuuuuuuuus

Ahir, missa a l'amfiteatre de la mítica universitat de la Sorbonne. No és que hàgim tingut una revelació divina i de sobte ens hàgim tornat creients, és que una amiga nostra cantava en el cor. La Tere, una noia simpatiquíssima de Càceres que estudia musicologia, té una assignatura de cant, i com a "treball final" feien una missa amb l'orquestra de la universitat. La veritat és que va ser un espectacle magnífic. La veu de 230 àngels es fonia en una sola, dolça i alhora poderosa, amb una infinitat de tons que omplien l'aire i feien vibrar de pur plaer els òrgans auditius. Tot i la incomoditat dels bancs - segur que tenen un efecte important en el nombre de campanes -, vaig entrar en èxtasi fins que els últims acords es van esvair, absorbits pels frescos centenaris. L'estàtua de Descartes somreia, indicant que a ell també li havia plagut el concert. Vaig sortir d'allà maleint les meves poques aptituds musicals - més aviat podríem parlar d'ineptituds - i envejant aquells que tenen El Do. Jo, que quan canto a la dutxa no haig d'obrir l'aixeta perquè em plou al damunt. Jo, que no puc seguir el ritme ni aplaudint. Jo, que m'estimo tant la música... aijesusquecrus :)

Pleased to meet you!

Aquest cap de setmana ha donat molt de sí. Primer amb la visita de les floretes, les amigues de la uni de la Rosie. Feia temps que tenia ganes de conèixer la Sara i la Miriam G; ha sigut poc temps, però intens. Podria repetir tot el que hem fet, però millor aneu als flogs /roseraparis i /mimgs. Elles ho han explicat de meravella :) Per la meva banda, només vull dir que vaig riure molt i m'ho vaig passar molt bé amb totes 4! Gràcies!

4 floretes al Pont des Arts

Uns espontanis contemporanis al Louvre

La Rosie menjant fondue de formatge, oh la la!

Aquests dies també ha estat per aquí la meva cosina Bequi i el seu xicot Gabi. Ella, visitant per enèsima vegada la capital francesa i ell fent de guiri autèntic amb la seva càmera pro. Tots dos s'han allotjat a casa la Blandine, una amiga encantadora i hiperactiva de l'Erasmus dublinès de la Rebeca. Diumenge vam passejar amb tots ells, ens vam prendre uns Berthillon, els millors gelats de França - hauré de tornar-hi sovint per a confirmar-ho - i vam sopar a la nostra crêperie del carrer Daguerre. Dilluns al vespre vam fer un sopar europeu al pis de la Blandine, que és xulíssim i està a tocar del Louvre!

Gran retrobament

Cansat de les cançons de sempre?

Les noves tecnologies han revolucionat el món multimèdia i, en especial, el de la música. Les vendes de les estrelles s'han ressentit, el panorama s'ha diversificat i es produeix l'efecte conegut com a Long Tail: els productes que abans eren per a una minoria tenen més repercussió i aconsegueixen una quota de mercat important. L'intercanvi de fitxers per internet amb programes p2p dóna als usuaris la possibilitat de comprar només allò que volen, i de voler productes que no s'anuncien als mass-media. Els grans grups ja han començat a espabilar, i la majoria ja venen les seves cançons a iTunes pel preu d'1€. Altres grups menys exitosos utilitzen la ràdio per internet o la descàrrega directa des de la seva web - en molts casos abans que el disc arribi a les botigues. En aquests casos el disc sol contenir pistes inèdites o contingut extra. Tot aquest rotllo, us preguntareu, per què? Doncs perquè fa temps que us vull parlar d'una pàgina que a mi m'agrada molt, i avui n'he descobert una altra de similar. http://magnatune.com/ En breu, és una discogràfica alternativa. És una botiga de discos, però per internet; el seu lema és: "we're not evil" (no som dolents). Garanteixen que el 50% de les vendes van a parar als autors. Això és molt més del que la Sony acostuma a donar als seus músics. Evidentment, són molt més que una botiga. Et deixen escoltar totes i cada una de les 7681 cançons tantes vegades com vulguis. Pots navegar per artista, per àlbum o per categoria. Si trobes un àlbum que t'agrada, tens l'opció de comprar-lo físicament (13€, te l'envien a casa gratuïtament) o de comprar la descàrrega (TU tries el preu, de 4 a 14€). Si t'interessa fer servir la música amb finalitats comercials (per a una web, per a una peli, per a l'ascensor del teu hotel, per al teu bar...) pots comprar una llicència (ràpid i barat), però si després la teva obra té èxit no els has de donar res més (royalty-free). Ah! Quan et compris un CD o la descàrrega, podràs fer-ne fins a 5 còpies per a regalar als teus amics. També podries fer-ne 6, però confien en que seràs bo :) Mola, oi? Doncs vinga, la propera vegada que no sabeu què escoltar, poseu-vos algun àlbum de magnatune de fons i deixeu-vos sorprendre. Atenció: hi ha joies del rock alternatiu i hi ha coses MOLT FRIKIS, com quartets de música de cambra barroca. Si us agrada la música clàssica o de relaxació (sumen 40% de les vendes), ja esteu trigant a anar-hi. http://www.jamendo.com/es/ Jamendo és un portal de promoció d'artistes desconeguts. La qualitat dels grups no és tan alta com a Magnatunes (on són professionals ben triats), però en canvi hi ha una oferta molt més variada: quasi 34000 cançons en el moment d'escriure aquestes línies. La idea de Jamendo és que qualsevol artista pugui donar a conèixer la seva música sense necessitat d'arribar a la TV o a la ràdio. Es promociona no només l'audició - d'una forma molt còmoda - sinó també la descàrrega de les cançons, sense cap tipus de cost. És més, aquestes tenen una llicència Creative Commons, que permet que amb elles tinguis una certa libertat. Per exemple, pots regalar-les, vendre-les, fer-ne remixos, crear obres artístiques... D'altra banda, també és una xarxa social en la que els comentaris i valoracions dels usuaris tenen molta importància, on pots veure qui escolta què i conèixer gent amb gustos musicals similars. Si un artista t'agrada de veritat, pots fer una donació directament al grup, a més d'estar informat de les seves activitats i concerts. Si tens un grup, aquesta és la teva oportunitat per a que sigui conegut!

Accident domèstic

Aquest matí he intentat arreglar la mampara de la dutxa. Es tractava de posar superglue a la cantonada per a que les dues barres es fessin molt amigues i quedessin unides per sempre. M'he enfilat a la cadira, he preparat les tires de cel·lo que farien la unió mentre la cola no feia efecte i m'he disposat a l'assalt. El contraatac ha sigut ràpid, fulminant. La maleïda cola s'ha escampat per tot el lavabo, amb especial devoció per les meves mans. Ràpidament he separat els dits i he anat cap a la pica, però ja era tard! Tenia una crosta de fals loctite a cada dit. OMG, OMG! Aigua i sabó, i ja veurem què passa. I ha funcionat, poc a poc la crosta ha anat marxant - enduent-se una mica de pell - i a hores d'ara tan sols em queden unes taquetes com de pasta de dents que es poden anar traient amb paciència i ungla. Això sí, el pot de cola està buit i he hagut de fer la unió amb cel·lo directament. Com si estiguéssim de campaments, jajajaja

Boníssim anunci d'Ikea

L'anava a posar, però la bunica se m'ha avançat; vegeu-lo aquí, foto del 8 de maig

The Queen is back!

La Cris, la Reina de París, ja ha tornat! Havia anat una setmana a visitar la seva família a Sevilla i nosaltres l'hem trobada molt a faltar :) Ara ja és aquí, gairebé amb la cama curada, l'ordinador arreglat, dues ofertes de feina i un pretendent esperant-la. A veure si ara tens la sort de cara!

Només tinc por de dues coses...

1- Que el Cel em caigui al damunt 2- Que la República Francesa es converteixi en una Dictadura Sarkozyana

Relax, don't do it...

Cap de setmana de disbauxa total (hmmm com tots). Ahir patinadeta fins a l'estàtua de la llibertat, celebració de la independència de Mèxic (felissincomaio!) amb el Martin, el Tom i els seus companys americans. Només faltaven els barrets que es venen a les Rambles de Barcelona; la resta hi era tot: nachos, tequil·la, pinyata, música... Avui, visita al museu de les cultures indígenes no occidentals. Un edifici singular de l'arquitecte Jean Nouvel - el del pirulo del PobleNou - , un jardí amb fama que ens ha decebut i una posada en escena impactant que facilita la digestió de temes tan obscurs com els ritus funeraris o complexos com la simbologia de la fertilitat. Sincerament, des del museu de la Ciència - en total decadència l'última vegada que hi vaig anar com a CosmoCaixa - no havia vist un museu més ben presentat. Distribució dels espais, control de la lluminositat, presentació dels objectes, material multimèdia, activitats interactives, tallers i conferències - qui s'apunta a les danses africanes? -. Tot està pensat per a que la visita s'allunyi el màxim possible d'un passeig pel Louvre. Com diuen per aquestes terres, Bravo!

Pau, au, au, el guerrer de pau ;)

Fa temps que el petit de la casa ja no és petit, però tot i així... sempre el burxarem :P La setmana passada va fer un kit-kat en el duríssim curs de 2n de Batxillerat per a reprendre forces i retrobar el seu germanet perdut. Per uns dies, el Pau ha compartit la nostra semi-rutina i ha vist com és París per dins, més enllà de la visió que se n'obté com a turista. Fins i tot vam fer una excursioneta al Bois de Vincennes, on es va aficionar als patins. Tant, que l'endemà se'ls va posar per anar a voltar tot el dia. El final, però, inevitable... la casa es queda bastant buida sense tu!

Visita papal

Aquest weekend hem rebut la visita dels Santíssims Pares i La Iaia Elv. Han sigut només dos dies però els hem espremut fins l'última gota. Hem fet el turista pels racons més coneguts de París, ens hem posat al dia d'historietes, hem renovat el vestuari (si arribo a saber que encara t'hi cabien 7 kg més... :P), hem jalat com uns senyors i hem fet una iaia feliç. No podíem demanar més! Diumenge vam pujar a la Tour Eiffel de nit i la sensació que vaig obtenir va ser diferent de quan hi vaig pujar el Desembre del 2005. Llavors, aquella vasta extensió esquitxada d'infinites llums em va corprendre, i havia de fer esforços per evitar que les llàgrimes caiguessin 300 m en caiguda lliure - haguessin pogut fer mal a algú ;D. Aquest cop, a part de que només vaig pujar fins el 2n pis acompanyant a ma mare i a la iaia, la sensació va ser ben diferent: París seguia sent èpicament gran, però jo havia sigut capaç de plegar-lo i guardar-lo dins meu. Ara coneixia totes les cúpules i torres que trencaven el mantell de teulades, ara havia estat en aquells barris i trepitjat aquells carrers una i altra vegada. Ara sí, em sento ciutadà Parisí. Dilluns a la nit vam celebrar el final de l'esperada visita amb una mariscada mítica en un bar à huîtres. Aquí, qualsevol bistrot de cantonada té uns plats estupendus amb ingredients fresquíssims. En concret, els llagostins donaven l'impressió de sortir corrents en qualsevol moment. Els Vàzquez vam disfrutar com gorrinus en un camp d'aglans; jo feia 3 mesos que no menjava peix fresc (coses de l'estalvi i de no tenir forn). I el vi era taaaaan booo :D En fi, si no fos per la "relliscada" d'última hora amb el bus de l'aeroport, es podria dir ben bé un cap de setmana rodó. Gràcies per la visita, tornin quan vulguin!

Vaya, vaya, aquí no hay playa!

Avui hem fet una mica el guiri i una mica el vago. Amb el Pauete i la Bunica hem caminat per la vora del riu i pel cultural barri de Sant Germain, on la densitat de galeries d'art per metre de vorera és similar a la de coloms/m2 de la Plaça Catalunya. També hem fet una mica el primo davant la piràmide del Louvre, perquè des que estem aquí no havíem anat a veure-la. Calor, calor, calor. Amb robes completament estiuenques (diria de cap a peus, però encara falta que em talli els cabells) hem anat a fer un pic-nic al parc de Montsouris (mont del somriure o del ratolí) amb la Cris, la Sol, la Laura, l'Alfonso i els 'ti bató que corrien per allà. Cap a les 4 hem enfilat cap al cementiri de Père Lachaise, un lloc on hi ha un futimer de famosos enterrats; el que passa és que abans d'entrar ens hem parat a menjar un gelat - enoooorme - i se'ns ha fet tard: quan estàvem a la meitat de la visita ens han fet fora d'una forma bastant barroera. Suposo que el cementiri, com a lloc de treball, no convida a estar-s'hi més del que sigui absolutament imprescindible!

Nou colocataire!

Ahir va arribar el que per uns dies serà el nostre company de pis: ni més ni menys que el meu grandíssim germà (petit) Pau! S'ho ha muntat de meravella i ha planejat una escapada de quasi una setmana a la Ville de la Lumière. A veure si així rep una il·luminació providencial que li faci rebentar la Sele; Pau, et vull a la foto al costat del Monti! Ens ho passarem teta i ja tenim mil coses pensades per fer. Ara mateix (pau deixa l'ordinadoooooor) marxem a la Rue Mouffetard a prendre una deliciosa crêpe del nostre amic de sempre. À plus!

Balanç d'objectius

Arribats a aquestes alçades - i potser ja faig tard - toca fer balanç d'objectius. Anem al gra: Els dos primers objectius (posar-me en forma i aprendre a jugar al futbol de forma decent) els he acomplert de sobres - per això els vaig fer fàcils XD. No us he anat matxacant cada dilluns amb la meva evolució sobre el terreny de joc, però el cas és que des que vaig arribar he marcat 1 gol per partit i en les últimes setmanes en feia 2-3 i era jugador desequilibrant. A més, cada cop em sentia més fort i de tornar arrossegant l'ànima per terra he passat a tenir esma durant tot el partit... i per tant a passar-m'ho molt millor :D L'objectiu número 3 (desconnectar) tampoc ha sigut difícil. Hem aconseguit un ritme de vida no rutinari i no estressant que ens permet sortir, fer festes, trobar els amics, fer turisme, fer cultura i treballar sense haver de castigar el nostre binomi cos/ment. La vie idéale, quoi. I ens 'grada, ens 'grada molt :D Ja no recordo els laboratoris de LT3, els previs impossibles ni els exàmens per a tornar-se boig. Tampoc els dies de 18 hores en què tornava a casa sense ser persona. Tot queda lluny, ben lluny, i quan torni espero muntar-m'ho millor. Només queda, doncs, proposar-me nous objectius: Objectiu #4: aprendre i gaudir amb l'stage. M'agradaaaaaa MOLT el que faig i això no em passava des del batxillerat. Està clar que en el panorama universitari nacional falta una carrera entre informàtica i telecos per a totes aquestes ànimes indecises que no volen convertir-se en micos picadors de codi ni saber com es transmeten les ones de ràdio en una atmosfera plujosa. Objectiu #5: iniciar una revolució personal. He necessitat uns mesos per a alliberar-me de tot el que em va deixar fastiguejat, però ja ha arribat el moment de fer el següent pas: no estic a gust amb mi mateix i vull canviar. Amb una mica de sort ho aconseguiré abans dels 30 XD. Podria començar canviant-me el nom a Sean... Objectiu #6: recuperar la inspiració & el sentit de l'humor. Perquè em sento com si m'haguessin abduït creativísticament, i ara tot sembla més difícil. Feu 354 transformades de Fourier o un test de Transmissió de Dades i sabreu el que us dic. Ale, aquests sí que van de debò, oi? Us deixo, m'haig de posar ja en el primer, que són les 11 i no he començat a treballar. Què dius? Que tu comences cada dia a quarts de nou? ;)

Pas de l'equador

Avui fa 3 mesos que vaig arribar a París. Estic, si fa no fa, a la meitat de la meva aventura. El balanç és real i positiu (R+), però els beneficis són imaginaris (i) i s'aniran veient amb el temps. En primer lloc, cal considerar que la meva estada a París d'Erasmus típic en té més aviat poc (si em llegeixen els de la Gene em treuran la subvenció XD), per 3 motius: - Sóc teleco, i els telecos no parem de treballar i pringar ni quan fugim de la ciutat. Així que encara que fos un intercanvi típic amb classes aniria fins al cul de feina (ho veig en els companys). - Faig pràctiques enlloc de classes i a més treballo des de casa. Per tant el contacte amb els autòctons es redueix bastant. - He vingut amb la bunica :D (... continuarà després del sopar de comiat de la Sujee, una amiga coreana) Voilà, ja he tornat i és un nou dia =) Doncs bé, seguint amb l'anàlisi de l'Erasmus haig de dir que ens fa la impressió que "hem arribat tard". La majoria de companys van venir al setembre i per tant ja han fet moltes coses junts: turisme local, activitats, festes, viatges... nosaltres arribem quan ells ja estan una mica cansats de tot això i volen centrar-se en la feina/estudis o simplement no fer res. També n'hi ha que marxen ara (des que hem arribat han marxat els 4 més fiesteros) i tot plegat li dona un aire de post-Erasmus. Malgrat tot, hem aconseguit guanyar-nos un lloc i convertir-nos pràcticament en els dinamitzadors del grup, proposant activitats i animant el cotarro (digue'm San Miguel XD). No parem de fer cosetes - sobretot el cap de setmana - així que estem ben entretinguts i les setmanes passen volant. Quasi tinc la sensació que acabo d'arribar... però ja no és així. Em queden tres mesos i vull aprofitar-los, com a mínim, tant com els tres primers. Perquè, sens dubte, el que em deixa la consciència ben tranquil·la és saber que, si tornés a començar, no canviaria res de res.

Casetes de joguina 2.0

En el segon dia del viatge a Bèlgica vam visitar Bruges i Ghent. Bruges és maco, però la segona vegada que hi vas perd emoció. Està infestada de turistes i els únics habitants que hi ha s'amaguen cap a l'est, al costat dels molins del Quixot. Ara ja no recordo si els vaig veure en la primera visita fa 3 anys, però la veritat és que són dignes de la passejadeta que cal per arribar-hi (gràcies Nat!). Vam dinar unes patates fregides (recordem-ho, gastronomia típica) i cap a les 4 de la tarda vam marxar cap a Ghent. Oh, oh, què maco! Jo, com a mínim, em vaig penedir de no haver-hi dedicat més temps. En un principi s'assembla a Bruges, amb casetes boniques i carrers empedrats, però després vaig trobar que és molt diferent. Al contrari que el poble turístic i artificial en que s'ha convertit Bruges, Ghent segueix sent una ciutat plena de vida; de fet, diumenge al vespre el centre estava molt més animat que L'Hospitalet un dissabte a la nit... em va semblar un lloc encantador, un marc preciós per a passar una vida de somni sense renunciar a cap de les comoditats de la ciutat. La millor xocolateria de Bèlgica, a cinc passes del centre, ja és un motiu més que suficient per a viure-hi, però a cada cantonada en trobava d'altres. Només puc dir... Nat, si hagués anat d'Erasmus a qualsevol altra ciutat, ara mateix m'estaria morint d'enveja!!! Heureusement, París és molt París :) A la tornada vam coincidir amb 4 o 5 espanyols que, com nosaltres, havien aprofitat el pont per fer el guiri.

El meu primer sou com a teleco

En busca del gofre perdut

Aquesta és la història de dos joves aventurers que vivien a París i van decidir que, com ja ho tenien molt vist, farien una incursió per terres belgues. Van fer la maleta, van pujar a l'autobús i van fer camí cap a Brusel·les. Un cop allà no van tenir cap problema en trobar la casa d'acollida, gràcies a la seva experiència. L'hoste era un home d'edat mitjana, divorciat (?), que es dedicava a fer dissenys de vestits de núvia amb un set de joguina d'aquests que anuncien per Nadal, a acollir gent a casa seva per un preu raonable i a quedar-se amb els 20 €uros de paga i senyal que els visitants deixen a canvi d'una clau. La casa era molt xula, amb motius ètnics. I el senyor és molt maco, què carai. De fet, us recomanem el lloc ("Sleephere") per a tots aquells que algun dia tingueu pensat visitar Brusel·les. Els dos joves es van sentir com si estiguessin a casa d'un oncle llunyà; res a veure amb els albergs baratillos a que estaven acostumats. El primer dia van passejar-se per l'únic que val la pena de la ciutat: la Grand' Place. Es tracta, evidentment, de la plaça de l'Ajuntament, i és M.A.G.N.I.F.I.C.A. Imagino que la construcció de Brusel·les seria similar a la de l'Hospital de Sant Pau: l'entrada et fa caure la bava, però a la que t'hi endinses veus com se'ls va anar acabant el pressupost. Us en posaria una foto però no en podríeu apreciar ni la meitat de la bellesa, així que millor aneu a veure-la amb els vostres ulls ;) No gaire lluny de la plaça hi ha un nen pixaner mundialment famós per... bé, és famós, quoi. Per tal de mantenir el segon dels 3 únics atractius de la ciutat, el van vestint amb tot tipus de disfresses (de bomber a jugador del Barça) i el Consistori paga a un grup de japonesos per a que estiguin tota l'estona davant de la figura, amb les càmeres ben amunt. Així, els guiris que passen per allà diuen: goita, aquí hi ha alguna cosa important! Sinó, la majoria passarien de llarg. A la nit, els aventurers van topar amb el primer entrebanc: va ser als carrers dels carnissers, que prenen aquest nom per la violència amb la qual els cambrers et fan entrar al seu restaurant. La cosa és que els 20 establiments d'aquells dos carrers ofereixen tots el mateix: un menú de 12, un de 15 i un de 18; el plat estrella és sempre el "moules-frites" (musclos amb patates fregides). Si, ja ho sé, no és una combinació gaire encertada però suposo que van pensar el plat típic després de dissenyar la Grand' Place i, és clar, estaven molt cansats. El cas és que, després de 5 passades amunt i avall, per fi van entrar en un restaurant que els satisfés. Els van donar un llibre que posava "Menu" i curiosament era la carta. Coses de l'idioma. A veure els preus... "Moules-frites" 23 euros?!?!? Carai, on és el menú de 12? Els porten la cartulina amb les 3 opcions: resulta que el de 12 només val al migdia. Se la saben llarga... però els aventurers, que n'han passat de pitjors, no es van baixar del burro: - A fora posa que hi ha un menú de 12€ - Però només val al migdia - Però això a fora no ho posa - ... Bé, el podeu demanar Finalment van tornar cap a casa, ben esgotats, que l'endemà tocava seguir el viatge... però això ja és una altra història.

Arghhhhhhhhhhh

Treball, treball, treball, trbeall, betrall, terball, llarbet, llertab, arghhhhhhhhhhh Treballo massa... hauria de fer com la bunica, i passar-me el dia escrivint missatgets als blogs de la gent ;), però no tinc temps ni per escriure al meu! Intentaré posar-lo al dia! PD: com em mola la meva feina!

El gelat

Bèlgica és com un gelat de 2 gustos: un amb gust de França mig rural i un altre d'Holanda amb cases boniques i molins inclosos. També té toppings que no afavoreixen gaire l'harmonia però li donen un toc peculiar: una ciutat molt gran - que, francament, fora de la Grande Place em sobra - i una part on tenen una certa crisi d'identitat i parlen alemany. Avui és tard i vol ploure, però al llarg d'aquesta setmana aniré explicant el nostre viatget de compensació de Setmana Santa per la terra de la cervesa i els bombons. Ha sigut fantàstic! Fins aviat, Nauet

Lost&found

Tots els sistemes Unix tenen una carpeta anomenada "lost+found" on van a parar els fitxers que s'han perdut degut a un error de disc. Bé, la veritat és que no sé ben bé què fa, però allà està. Ahir vaig decidir mirar a veure què hi havia a dins i endevineu què hi vaig trobar... les meves ulleres de sol! Alguna ànima caritativa les va tornar de la dimensió desconeguda on havien anat a parar... així que ara estic content com un nen amb ulleres noves, alliberat de la feina durant 3 dies i amb un viatge a Bèlgica per davant. Viscaaaaa terra de Svenjas i nens pixaners, aquí tornooooo!!!!

Cap a la dimensió desconeguda

Avui ha estat un dia N. Ha començat molt bé i ha anat baixant fins a arribar al moment catastròfic, per després tornar a pujar. Us explico: avui he anat a ajudar en la preparació d'una barbacoa (digue-li fer hot-dogs) que organitzaven els de l'associació d'ajuda humanitària en la que estic mig implicat. Tot ha sortit molt bé, hem fet molta caixa per a futurs combois d'ajuda informàtica i he dinat per partida triple. El problema és que és difícil integrar-se quan s'és l'únic guiri i estàs relegat a fer 200 chipolatas mentre la gent comenta la festa d'ahir a la que no vas anar i les eleccions en les que no pots votar. Després m'ha tocat treballar - aviat rebré el meu primer sou! - i a quarts de cinc he parat per anar a una demostració del funcionament del nostre flamant portal educatiu per a la gent de l'Àfrica. Imagineu-vos l'escena: a una cantonada els que fan els combois amb ordinadors de segona mà, amb fotos d'expedicions anteriors; a l'altra els de reforç escolar; a l'altra jo sol (u.u). No ha vingut ni el president de la meva associació. A més, tan sols ha vingut un noi a preguntar. Després han arribat els reforços: 2 antics membres que estaven parlant tota l'estona entre ells. Jo he pensat que per fer el pena allà me'n tornava a la sala d'ordinadors a fer feina - ànims bastant baixos, com us podeu imaginar. Una hora més tard, quan volia tornar cap a casa, agafo totes les meves coses i... oh... on són les ulleres de sol? Nooooooooooooooooo deuen haver fet el salt a l'hiperespai en algun moment de màxima concentració o bé... simplement es deuen haver quedat al lavabo i algun espavilat se les ha endut com a trofeu. Ànims per terres. Al tornar a casa m'he alegrat i fins i tot hem sortit a passejar, he fet el sopar i he escrit un post llarguíssim que fa mandra llegir i - ops m'heu pillat :P Total, que ara estic ben content, però trobo a faltar les ulleres.

3 de 6

Avui he trencat un got. No sóc noi de trencar gaires plats, de fet si m'esforço puc posar cara de bon jan i tot. Però, noi, no sé com ho faig; del pack de gots amb motius tarongils que vaig comprar fa un mes ja m'he carregat la meitat. Jo, tot solet, he acabat amb mitja família. Els dec tenir mania :P Bé, com deia algun filòsof (diria que Nietsche, però no em voldria fer l'entès), és la supervivència dels més forts. Aquests gots que se'm desfan en quatre trossos a les mans - estic per tirar-los tots, algun dia em faré mal - són del basar, i no tenen res a fer contra els sòlids gots d'Ikea. Aquells estaven abans i seguiran aquí quan no en quedi cap d'ataronjat. Segur que fins i tot se'n congratulen, de l'extinció dels seus semblants. Oh, oh, ara se m'acudeix que fins i tot ells poden estar al darrere d'aquesta massacre. I jo sóc el seu braç executor, víctima d'una conspiració... Buf, crec que això d'estar tot el dia a casa m'està afectant XD

3 diumenges en un

Ahir vam tenir un sushisopar al foyer (residència) del Christian i el Johan. El Christian és alemany, però una mica atípic. No beu cervesa i li encanta el menjar japonès. Ens va preparar un sushi deliciós i després ens va portar al seu bar de cockatils preferits, a la vora de la Place de la Bastille. Els que sigueu una mica espavilats haureu deduït que aquí és on hi havia la famosa presó/armeria reial, icona de la Revolució Francesa. Ara és ple de bars i restaurants més aviat chic freqüentats per la joventut parisina. Al mig de la plaça, una columna commemorativa des del capdamunt de la qual una figura daurada ens recorda que la Llibertat és un do que tenim l'obligació de defensar. Avui, primer d'abril - dia dels innocents a França - , a París sobraven els motius per sortir al carrer. El bon temps era l'al·licient fonamental. En el nostre cas de turistes semi-perennes, el fet que els museus tornessin a ser gratuïts ens ha empès a recórrer el que va ser l'estació de tren d'Orsay, ara plena de quadres impressionistes i similars - fins i tot hi havia una habitació dedicada al meu adorat Van Gogh!!! A l'hora de dinar hem descobert una nova zona de París: Saint-Germain. Barri intel·lectual per excel·lència, plagat de galeries d'art, ens ha ofert els seus encants mentre preníem un bistec a la terrassa d'un cafè prou fashion. Hem refrescat el càlid après-midi amb un deliciós gelat Häagen-Dazs; els venedors de rams - aquí verdes branques - feien l'abril davant del campanar de Saint-Germain-des-Près. Finalment hem visitat la Casa Europea de la Fotografia - Pau hi has d'anar de totes totes - on hi feien unes exposicions ben interessants. La que ens hi ha portat era un anàlisi de les deixalles de les estrelles de Hollywood. Hem pogut saber què mengen i quina marca de pasta de dents gasten gent tan famosa com Tom Hanks o Charlize Theron. Les altres, però, no eren menys curioses. Hem interactuat amb personatges en 3D, hem vist un tendríssim petó virtual i fins i tot hem tocat el motor d'un Ferrari, que semblava una aranya metàl·lica disposada a defensar el seu territori. Ara estem a casa, rebentats i posant-nos al dia en e-mails i blogs diversos. Soparem potser unes crêpes, potser unes truites i demà tornarem al treball. Sí, d'això també en tenim aquí :) À bientôt!

De vocació, professeur

Dilluns vam començar les classes particulars de francès per al nostre amic Youmin, el koreà. És un noi maquíssim i super-happy que darrerament estava una mica xof perquè trobava un gran obstacle en la llengua. La Rosie i jo ens hem proposat remeiar-ho: ella li farà classes de conversa i jo li matxacaré la gramàtica [mwahahahah m'encanta ser el dolent :P]. Així que ara estic aquí, reclòs a la meva habitació sense poder sortir mentre ells dos es pregunten "Tu travailles ou tu étudies?". Bon courage, Youmin!

Divertimento 2

Les flors són de colors: groc, blau, roig. Fan molt de goig i belles olors. Ella és una preciositat; el seu lluminós somriure dóna ganes de viure per sempre al seu costat. Cabells lliures al vent. Viva té la mirada, sovint emmarcada, per un groc valent. Llesta com una aranya. Per mi la més estimada, perquè en espavilada ningú no la guanya. Per molts anys, Amor :)

Divertimento

El pèsol i el cigró estaven al balcó; el cigró s'adormia i el pèsol li fa un petó. - Dolent! Dolent! Què dirà la gent? - Que diguin el que vulguin que jo ja estic content :)

La flexibilitat de l'espai-temps

Aquí tenim la teoria de que el temps entre setmana passa més ràpid que de divendres a dilluns. Serà a causa d'un plec a l'espai-temps o per una percepció deformada de la realitat. Serà per les mil coses que fem en menys de 60 hores, o per lo bé que s'està a casa sense fer res. El cas és que el cap de setmana ens encanta i l'espremem fins al darrer minut per a treure-li tot el suc. Aquest dissabte, sopar hispanocatalà a casa nostra. Algú ens pot ajudar en trobar un plat típicament català per a festes - apart del pà amb tomàquet? No farem escudella...

La cagaste Burt Lancaster

Ahir la vaig liar molt, a la feina. Molt, molt. Estava jo tot orgullós perquè ja començava a agafar-li el truc a la cosa, i a dominar una mica aquest parell de servidors que m'han donat. Fins i tot havia aconseguit completar amb èxit un parell de tasques elementals i això fa pujar molt l'autoestima. El que em tocava fer ara era vigilar i esbrinar per què fallava una determinada rutina. Fent gala dels meus coneixements en programació Linux, vaig posar una alarma que controlés cada hora si tot seguia al seu lloc, i si no era així que m'enviés un e-mail. Dit així queda super pro i sembla que vulgui fardar: és així ;) Doncs bé, vaig fer una cosa en principi inofensiva i de retruc va acabar afectant a tot el sistema, que va deixar de funcionar. El Gaël em va dir: no passa res, fes servir els programes stop i start i tot tornarà a estar com abans. Ho vaig fer i, per culpa del canvi que jo havia fet, encara va ser pitjor: es va esborrar l'arxiu més important del sistema. Al Gaël li queien les llagrimetes: "són molt males notícies, Arnau. No en tenia cap còpia de seguretat". Ja es disposava a escriure'l de bell nou quan li vaig dir: "Ah! AQUELL arxiu? Resulta que en tinc una còpia a la universitat :D". I ho vam arreglar. I vaig salvar el meu stage XD

La môme

Ahir vam anar al cine, aprofitant que aquests dies a París fan "La primavera del cinema" i les entrades tenen un preu especial - 3'5€ enlloc dels 9 habituals. Vam veure la pel·lícula que relata la vida d'Edith Piaf. Va sortir ja fa unes setmanes però encara hi ha cua per a veure-la. La veritat és que em va encantar. Jo és que quan veig una peli en VO m'emociono més fàcilment que de costum - que ja és dir. A més, està tan ben feta que sembla que l'actriu tingui la veu de la senyora Piaf. Val a dir que no sabia gaire d'aquesta dona, però després de la peli sóc un gran fan seu. Amb les seves cançons i les seves aventures vam riure, però sobretot vam plorar. Una vida dura que no recomanaria a ningú. En fi, que si en teniu l'oportunitat us recomano que l'aneu a veure o, si més no, que ompliu els vostres vespres amb la seva música i sentiu, com feia ella, que París no és tan lluny :)

Post-Aniversari

Ohhh!!! L'aniversari més celebrat de la meva vida ja ha passat! Em queda un regust dolcet - serà pels bombons? - i un munt de mostres de carinyo en forma de missatgets bonics. El pre-aniversari va començar amb una invitació sorpresa al teatre i un val per una entrada al meravellós món de DisneyLand. Quin detallàs! Ben mudats ens vam encaminar cap al Théâtre Montparnasse i vam riure de valent durant 90 minuts. En tornar a casa, just després de mitjanit, vam rebre la visita d'una comitiva d'amics que viuen a prop nostre. Què bé! Fins i tot hi havia la Cris, que va haver de ser aerotransportada fins al segon pis a causa del seu turmell trencat. Em van cantar el Joyeux Anniversaire, van brindar per mi - quin honor! :D - i finalment em van deixar obrir el regal - yuhuuuuu!!! Uns patins superpros per poder passejar per París! Gustaaaaaa :D :D A la nit, la festa sobre el vaixell va ser tot un èxit; des del moment que el vam trobar, això sí XD Fins i tot vam tenir 4 convidats especials de L'Hospi. La volteta al Sena més aviat curteta, però maca tanmateix.

Els més fiesteros

L'amiga Eiffel, sempre tan elegant

Un brindis amb cava català, obsequi de la casa! Sabien que jo venia ;)