En busca del gofre perdut

Aquesta és la història de dos joves aventurers que vivien a París i van decidir que, com ja ho tenien molt vist, farien una incursió per terres belgues. Van fer la maleta, van pujar a l'autobús i van fer camí cap a Brusel·les. Un cop allà no van tenir cap problema en trobar la casa d'acollida, gràcies a la seva experiència. L'hoste era un home d'edat mitjana, divorciat (?), que es dedicava a fer dissenys de vestits de núvia amb un set de joguina d'aquests que anuncien per Nadal, a acollir gent a casa seva per un preu raonable i a quedar-se amb els 20 €uros de paga i senyal que els visitants deixen a canvi d'una clau. La casa era molt xula, amb motius ètnics. I el senyor és molt maco, què carai. De fet, us recomanem el lloc ("Sleephere") per a tots aquells que algun dia tingueu pensat visitar Brusel·les. Els dos joves es van sentir com si estiguessin a casa d'un oncle llunyà; res a veure amb els albergs baratillos a que estaven acostumats. El primer dia van passejar-se per l'únic que val la pena de la ciutat: la Grand' Place. Es tracta, evidentment, de la plaça de l'Ajuntament, i és M.A.G.N.I.F.I.C.A. Imagino que la construcció de Brusel·les seria similar a la de l'Hospital de Sant Pau: l'entrada et fa caure la bava, però a la que t'hi endinses veus com se'ls va anar acabant el pressupost. Us en posaria una foto però no en podríeu apreciar ni la meitat de la bellesa, així que millor aneu a veure-la amb els vostres ulls ;) No gaire lluny de la plaça hi ha un nen pixaner mundialment famós per... bé, és famós, quoi. Per tal de mantenir el segon dels 3 únics atractius de la ciutat, el van vestint amb tot tipus de disfresses (de bomber a jugador del Barça) i el Consistori paga a un grup de japonesos per a que estiguin tota l'estona davant de la figura, amb les càmeres ben amunt. Així, els guiris que passen per allà diuen: goita, aquí hi ha alguna cosa important! Sinó, la majoria passarien de llarg. A la nit, els aventurers van topar amb el primer entrebanc: va ser als carrers dels carnissers, que prenen aquest nom per la violència amb la qual els cambrers et fan entrar al seu restaurant. La cosa és que els 20 establiments d'aquells dos carrers ofereixen tots el mateix: un menú de 12, un de 15 i un de 18; el plat estrella és sempre el "moules-frites" (musclos amb patates fregides). Si, ja ho sé, no és una combinació gaire encertada però suposo que van pensar el plat típic després de dissenyar la Grand' Place i, és clar, estaven molt cansats. El cas és que, després de 5 passades amunt i avall, per fi van entrar en un restaurant que els satisfés. Els van donar un llibre que posava "Menu" i curiosament era la carta. Coses de l'idioma. A veure els preus... "Moules-frites" 23 euros?!?!? Carai, on és el menú de 12? Els porten la cartulina amb les 3 opcions: resulta que el de 12 només val al migdia. Se la saben llarga... però els aventurers, que n'han passat de pitjors, no es van baixar del burro: - A fora posa que hi ha un menú de 12€ - Però només val al migdia - Però això a fora no ho posa - ... Bé, el podeu demanar Finalment van tornar cap a casa, ben esgotats, que l'endemà tocava seguir el viatge... però això ja és una altra història.