Cap a la dimensió desconeguda

Avui ha estat un dia N. Ha començat molt bé i ha anat baixant fins a arribar al moment catastròfic, per després tornar a pujar. Us explico: avui he anat a ajudar en la preparació d'una barbacoa (digue-li fer hot-dogs) que organitzaven els de l'associació d'ajuda humanitària en la que estic mig implicat. Tot ha sortit molt bé, hem fet molta caixa per a futurs combois d'ajuda informàtica i he dinat per partida triple. El problema és que és difícil integrar-se quan s'és l'únic guiri i estàs relegat a fer 200 chipolatas mentre la gent comenta la festa d'ahir a la que no vas anar i les eleccions en les que no pots votar. Després m'ha tocat treballar - aviat rebré el meu primer sou! - i a quarts de cinc he parat per anar a una demostració del funcionament del nostre flamant portal educatiu per a la gent de l'Àfrica. Imagineu-vos l'escena: a una cantonada els que fan els combois amb ordinadors de segona mà, amb fotos d'expedicions anteriors; a l'altra els de reforç escolar; a l'altra jo sol (u.u). No ha vingut ni el president de la meva associació. A més, tan sols ha vingut un noi a preguntar. Després han arribat els reforços: 2 antics membres que estaven parlant tota l'estona entre ells. Jo he pensat que per fer el pena allà me'n tornava a la sala d'ordinadors a fer feina - ànims bastant baixos, com us podeu imaginar. Una hora més tard, quan volia tornar cap a casa, agafo totes les meves coses i... oh... on són les ulleres de sol? Nooooooooooooooooo deuen haver fet el salt a l'hiperespai en algun moment de màxima concentració o bé... simplement es deuen haver quedat al lavabo i algun espavilat se les ha endut com a trofeu. Ànims per terres. Al tornar a casa m'he alegrat i fins i tot hem sortit a passejar, he fet el sopar i he escrit un post llarguíssim que fa mandra llegir i - ops m'heu pillat :P Total, que ara estic ben content, però trobo a faltar les ulleres.