skip to main |
skip to sidebar
Guapura abstracta
Oi, oi!!! Avui hem visitat Museu d'Art Modern de Paris: el centre Georges Pompidou. Perquè? Doncs... perquè és xulo, és curiós i és... gratis!? Aquí, cada primer diumenge de mes, els museus públics són gratuïts. Suposo que a BCN faran algo similar, però un no va mai a visitar les atraccions de la seva propia ciutat fins que no rep la visita d'algú forani. Així que aquest matí, a les 11, hem fet una cua de 10 minuts i ale, cap a dins que falta gent.
Aquest museu és extraordinari en la seva totalitat. L'edifici, immens, es veu des de qualsevol punt elevat de la ciutat. Fa ben bé el doble que les cases, que semblen totes tallades segons el mateix patró. A més, té un estil artísticoindustrial que xoca en la seva situació al centre de la ciutat. L'esquelet extern, i les escales que pugen per la seva façana, el fan més autèntic, més directe; hom diria art en estat pur.
Si el continent és estrambòtic, no ho és menys el contingut. Aquest any en celebren el 30è aniversari, i per celebrar-ho han fet una exposició recopilatòria en ordre cronològic. Un detall per als qui, com jo, som tan entesos en art com en cal·ligrafia mesopotàmica. Passejant tranquil·lament entre Kandinskys i altres coses similars, he constatat que el 1930 encara sabien fer art, i he descobert imatges que farien goig a la paret de qualsevol habitació. Fins i tot hi havia unes quantes mostres del savoir-faire de Picasso o Miró que hem observat amb entusiasme.
En definitiva, avui sóc una mica menys inculte i conec un raconet més de la meva preciosa ciutat. Sí, és meva, què passa? ;)
Aquest museu és extraordinari en la seva totalitat. L'edifici, immens, es veu des de qualsevol punt elevat de la ciutat. Fa ben bé el doble que les cases, que semblen totes tallades segons el mateix patró. A més, té un estil artísticoindustrial que xoca en la seva situació al centre de la ciutat. L'esquelet extern, i les escales que pugen per la seva façana, el fan més autèntic, més directe; hom diria art en estat pur.
Si el continent és estrambòtic, no ho és menys el contingut. Aquest any en celebren el 30è aniversari, i per celebrar-ho han fet una exposició recopilatòria en ordre cronològic. Un detall per als qui, com jo, som tan entesos en art com en cal·ligrafia mesopotàmica. Passejant tranquil·lament entre Kandinskys i altres coses similars, he constatat que el 1930 encara sabien fer art, i he descobert imatges que farien goig a la paret de qualsevol habitació. Fins i tot hi havia unes quantes mostres del savoir-faire de Picasso o Miró que hem observat amb entusiasme.
En definitiva, avui sóc una mica menys inculte i conec un raconet més de la meva preciosa ciutat. Sí, és meva, què passa? ;)
3 comentaris:
Arnau ,aquestes fotos si que són guapíssimes! Quina passada poguer-se fer fotos amb aquests quadres i tenir-los tant a prop teu!Només veure que hi sou vosaltres, ja m'emociona!!!Brrrrravo!!!
una abrçada i...espero poder-los veure en "vivo i endirecto"
Guapo!
Quina enveja! És una de les coses que em va faltar per visitar a París!!!! (Hauré de tornar-hi... jijiji)
Conec molt bé aquesta sensació de sentir que la ciutat on vius és teva, encara que sigui d'adopció. Per tu és allà on vius ara, i allà on vius és d'on ets (encara que sempre siguem catalans!).
Una recomancació: En todas partes, d'Habanna Blues Band... És una cançó a la que segur que ara li trobes un sentit especial ;)
Doncs res, prometo contestar el teu mail aviat (avuí ja no que és tard i se'm tanquen els ulls).
Un petonàs o, com diuen a Bilbao, muxu handi bat!
a Barcelona els museus també són gratis el primer diumenge de cada mes!
salutacions tocayo (ara no sé com es diu en català :p)
Publica un comentari a l'entrada