Un tren d'emocions

Aquest cap de setmana ha estat ben farcit de bons moments. Dissabte tocava sortida d'un dia a Lille amb la Cris i la Tere. A les 9 estàvem asseguts als seients del TGV que ens hi havia de portar, però alguna cosa no rutllava. Els llums feien pampallugues; el motor ronronejava, però no acabàvem d'arrencar. Llavors, la meganoia (la noia darrere el megàfon de l'estació) ens va dir que hi havia hagut un incident en l'alimentació de l'estació i que tots els trens sortirien entre 30 i 45 minuts més tard. Xaxi, "l'alta velocitat"! Vam anar a buscar les nostres amigues per a petar la xerrada mentre se solucionava el problema. Per fi ens van dir que tornéssim al tren i poc a poc es va reprendre la circulació.

Sóc capaç de dormir en qualsevol mitjà de transport :P

Vam arribar a Lille amb 70 minuts de retard; com a bons catalans que som, reclamarem els diners de l'anada XD Lille és una ciutat del nord de França; això és el que diuen els mapes, però en realitat és del sud de Flandes. L'arquitectura i l'ambient són similars als que es troben a les ciutats belgues, llevat que a Lille només s'hi parla francès. Ens vam passejar pel centre, vam admirar l'edifici de l'òpera i vam fer un munt de fotos.

Algú està tort

El símbol de la ciutat és la fleur de lis. Tot d'una em va venir la vena escolta!

A l'hora de dinar ens vam trobar amb la Clémentine, una ex-companya de feina de la Rosie amb nom de mandarina. Molt mona i simpàtica. Ens va indicar altres carrers per on passejar-nos i a la tarda vam seguir el tour.

Vam menjar com senyors per 11 euros

Val a dir que aquests dies hi havia a la ciutat un festival de música amb acordió, però no vam enganxar cap concert perquè just el dia que hi anàvem els feien al vespre.

En cas d'haver fet un Erasmus a Lille, aquest hauria sigut el nostre lloc preferit

A la tornada, estàvem bastant cansats, però ja ho teníem decidit: volíem aprofitar la jornada de museus oberts al vespre per a visitar el Palais de Tokyo. És un museu d'art modern; vull dir, realment modern. Com sol passar, la meitat de les obres semblava que haguessin sortit d'un parvulari, però n'hi havia d'altres de molt ben trobades. A mitja visita, però, vam haver d'avortar l'operació perquè el nostre cervell havia desconnectat després de 12 hores fora de casa. En el Metro de tornada les nostres cares reflectien cansament, però també l'alegria d'haver pogut fer alguna cosa remarcable junts i d'haver viscut un dia... memorable.

Dormint com angelets...