Altiiiiiiiiiiiiiisimuuuuuuuuuus

Ahir, missa a l'amfiteatre de la mítica universitat de la Sorbonne. No és que hàgim tingut una revelació divina i de sobte ens hàgim tornat creients, és que una amiga nostra cantava en el cor. La Tere, una noia simpatiquíssima de Càceres que estudia musicologia, té una assignatura de cant, i com a "treball final" feien una missa amb l'orquestra de la universitat. La veritat és que va ser un espectacle magnífic. La veu de 230 àngels es fonia en una sola, dolça i alhora poderosa, amb una infinitat de tons que omplien l'aire i feien vibrar de pur plaer els òrgans auditius. Tot i la incomoditat dels bancs - segur que tenen un efecte important en el nombre de campanes -, vaig entrar en èxtasi fins que els últims acords es van esvair, absorbits pels frescos centenaris. L'estàtua de Descartes somreia, indicant que a ell també li havia plagut el concert. Vaig sortir d'allà maleint les meves poques aptituds musicals - més aviat podríem parlar d'ineptituds - i envejant aquells que tenen El Do. Jo, que quan canto a la dutxa no haig d'obrir l'aixeta perquè em plou al damunt. Jo, que no puc seguir el ritme ni aplaudint. Jo, que m'estimo tant la música... aijesusquecrus :)