Pas de l'equador

Avui fa 3 mesos que vaig arribar a París. Estic, si fa no fa, a la meitat de la meva aventura. El balanç és real i positiu (R+), però els beneficis són imaginaris (i) i s'aniran veient amb el temps. En primer lloc, cal considerar que la meva estada a París d'Erasmus típic en té més aviat poc (si em llegeixen els de la Gene em treuran la subvenció XD), per 3 motius: - Sóc teleco, i els telecos no parem de treballar i pringar ni quan fugim de la ciutat. Així que encara que fos un intercanvi típic amb classes aniria fins al cul de feina (ho veig en els companys). - Faig pràctiques enlloc de classes i a més treballo des de casa. Per tant el contacte amb els autòctons es redueix bastant. - He vingut amb la bunica :D (... continuarà després del sopar de comiat de la Sujee, una amiga coreana) Voilà, ja he tornat i és un nou dia =) Doncs bé, seguint amb l'anàlisi de l'Erasmus haig de dir que ens fa la impressió que "hem arribat tard". La majoria de companys van venir al setembre i per tant ja han fet moltes coses junts: turisme local, activitats, festes, viatges... nosaltres arribem quan ells ja estan una mica cansats de tot això i volen centrar-se en la feina/estudis o simplement no fer res. També n'hi ha que marxen ara (des que hem arribat han marxat els 4 més fiesteros) i tot plegat li dona un aire de post-Erasmus. Malgrat tot, hem aconseguit guanyar-nos un lloc i convertir-nos pràcticament en els dinamitzadors del grup, proposant activitats i animant el cotarro (digue'm San Miguel XD). No parem de fer cosetes - sobretot el cap de setmana - així que estem ben entretinguts i les setmanes passen volant. Quasi tinc la sensació que acabo d'arribar... però ja no és així. Em queden tres mesos i vull aprofitar-los, com a mínim, tant com els tres primers. Perquè, sens dubte, el que em deixa la consciència ben tranquil·la és saber que, si tornés a començar, no canviaria res de res.